27 de juny del 2012

Colecció de noms catalans traduhits al castellá de B. Abella


Reproducció digital de Colecció de noms catalans traduhits al castellá de B. Abella (Sarriá-Barcelona: Escola de la Estampa Salesiana, 1897).

El dimecres 4 de juliol, dins del XVI Col·loqui de l'AILLC, presento la comunicació "Colecció de noms catalans traduhits al castellá de B. Abella: un desconegut de la lexicografia catalana vuitcentista". 

Em temo que aquesta obra no té drets d'autor, però m'encantaria que els tingués i que els hereus de l'autor s'identifiquessin, per tal poder confirmar una autoria que per ara només se'm planteja com a hipòtesi. 














































25 de juny del 2012

Exercicis de llenguatge

"Repassar diccionaris és un dels exercicis de llenguatge més útils que conec"
Joan Francesc Mira 

Aquesta citació,  vista al Diccitionari i abans al Twitter gràcies a un bibliòfil forense, pertany al següent article de l'escriptor Joan Francesc Mira. Casualment aquest Sant Joan hem rebut la Història d'Heròdot (La Magrana, 2009) que va prologar:

SEPARATISTES, EUROPA

Per alguna raó que em defuig, pràcticament tothom accepta que escriure o pronunciar separatisme és una cosa molt lletja, una falta d'urbanitat, quasi un pecat de paraula. Si no ho és també d'obra, que en aquest cas és un delicte horrible. No deu ser pel sentit més general del mot, que segons el diccionari de l'Institut vol dir "Opinió, partit, de qui es vol separar de la comunitat o de l'organització a la qual pertany". Però si vostè, sol o formant un "partit", es vol separar d'un club, associació, comunitat de propietaris o qualsevol altra organització, ningú l'acusarà del pecat nefand.

JA SE SAP QUE EL NOSTRE DICCIONARI OFICIAL és de vegades una mica fluixet en matèria de definicions, que és la seua matèria. El Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola és bastant més contundent: Separatismo vol dir "Doctrina política que propugna la separación de algun territorio para alcanzar su independencia o anexionarse a otro país". Res de vaguetats, d'organitzacions ni de comunitats: separatisme és la doctrina dels qui volen separar-se d'un Estat constituït, per ser ells mateixos Estat o per canviar d'Estat. I això és tot, que és molt, com en el diccionari de l'IEC no era res.

AL 'CONCISE OXFORD' HI FA UNA LLEU AL·LUSIÓ dins de separate (separar), quan aquest verb es refereix a la "independència política o eclesiàstica", en oposició a unionisme. Separatisme és el contrari d'unionisme. Del tot elemental: o separar-se o continuar units. Repassar diccionaris és un dels exercicis de llenguatge més útils que conec. El Larousse defineix la paraula com "Moviment, tendència, dels habitants d'un territori que desitgen separar-lo de l'Estat del qual forma part". Contundent: separar un territori d'un Estat. Deixaré estar les definicions, per no fer-me pesat i perquè la idea és claríssima: en espanyol, en francès i en anglès (que són les llengües més grosses), separatisme vol dir el que vol dir també en català popular i polític, amb la peculiaritat notable que qui no ho diu és el nostre diccionari oficial, vés a saber per què, potser per timidesa o per ganes de dissimular. I aquesta és també la història d'Europa, especialment la contemporània que és la nostra.

SI REPASSEM ELS DARRERS CENT ANYS, comprovarem sense dificultat que la doctrina, el moviment, o el desig de separar-se d'un Estat i formar-ne un de propi és tan habitual, tan recurrent, i amb un èxit tan visible, que sense la paraula o el concepte no es pot entendre res d'aquesta història (encara que el concepte sol presentar-se no com a pecat sinó com a virtut, és a dir com a patriotisme i com a dret respectable). Comencem pel 1906, quan Noruega se separa de Suècia. Continuem amb l'esclat del 1918, quan se separen Hongria, Finlàndia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia i Eslovàquia conjuntament, Eslovènia i Croàcia per unir-se a Sèrbia, Albània (el 1920), i no sé si de moment em deixe algun país o territori. Per cert, el 1919, els austríacs, que s'havien quedat sols, volien justament ser unionistes: una assemblea -amb majoria socialdemòcrata- proclamà la República Alemanya d'Àustria, els aliats van impedir la unió, i la unió es va fer vint anys més tard per obra de Hitler i amb grans aplaudiments al carrer.

DESPRÉS, COM VOSTÈS SABEN, es va separar Irlanda, i vingué la guerra, hi hagué unions a la força entre el Bàltic i el mar Negre, i vingué el 1989, caigué el Mur, i se separaren una altra volta els estonians, els letons i els lituans. Amb algunes separacions noves i afegides com la de txecs i eslovacs, la d'eslovens, croats, macedonis, bielorussos, ucraïnesos, moldaus i, si arribem fins al Caucas, la d'armenis, àzeris i georgians. Això significa que, sense separatismes ni separacions, la major part del territori d'Europa seria encara ocupat pels imperis del segle XIX, que eren el turc, el rus, l'austríac i el prussià, sense comptar els regnes i repúbliques entre l'Atlàntic i el Mediterrani. Una Europa sense l'èxit històric dels abundants separatismes del segle XX no sé quina Unió hauria pogut fer, no sé en què consistiria, i em resulta una mica difícil d'imaginar. Elimineu la llista dels separats, i comproveu com queda el mapa.

ELS SEPARATISMES DELS SEPARATS SÓN DOCTRINA nacional acreditada, drets reconeguts quan són reals i aplicats (quan no ho són, ningú no els reconeix, vejau quina paradoxa?), virtut patriòtica, resistència nacional i sovint heroisme exemplar. Els separatismes fracassats, ja se sap que són doctrina perversa, intent maligne de disgregació, pecat intel·lectual i moral, i tot això que hem de llegir ara mateix cada dia als diaris. De manera que la història més recent de la nostra mare Europa és un seguit de separatismes i de separacions, i tanmateix, resulta que els pocs separatistes que hi queden -els que encara sostenen la doctrina o el desig de separar-se tal com han fet amb gran aplaudiment tants altres en tants altres llocs- són acusats d'això mateix com a pecat imperdonable. He recordat aquesta història, i aquest vocabulari comparat, per si algú encara es considera poc o molt separatista i això li crea càrrecs de consciència; cosa que en aquest país és ben possible, i només cal mirar el diccionari.

Joan F. Mira (AVUI, 5/10/2005, d'aquí)


Una necessària puntualització. Joan Francesc Mira comença l'article amb la definició de separatisme del DIEC1 (2005). Qui sap si influïda per aquest article, però la definició actual del DIEC2 ha canviat —ha superat la vergonya o les ganes de dissimular— i fa "Opinió, partit, de qui es vol separar de l’estat del qual forma part per esdevenir independent o per formar part d’un altre estat". Abans el separatisme es referia a una comunitat o organització, però ara s'ha concretat més el concepte en una accepció més adequada als temps que corren: separar-se d'un estat. En conseqüència, com diu Joan Francesc Mira, els separatistes ja no hem de tenir càrrecs de consciència. Només cal mirar el diccionari.

I aprofito l'avinentesa per recomanar un bloc que tracta sovint, i amb prou seny, qüestions de política i llenguatge: Sant Tornem-hi de Xavier Rull. 

ABC del 15/03/2012







 












 
AVUI de l'endemà













ARA de l'endemà

20 de juny del 2012

Cap a l'IEC


Avui a les 7 de la tarda, de cap a l'IEC!

Clicar per augmentar

19 de juny del 2012

Màrius Serra i TV3 al Prat de Llobregat




Ahir, 18 de juny, Màrius Serra va venir al Prat de Llobregat per parlar de paraules i expressions locals, dins de l'espai "Paraules en ruta" del programa Divendres de TV3. Presentat per Espartac Peran, l'espai va parlar de mots, frases fetes, interjeccions i refranys pratencs, molts dels quals es poden consultar al bloc Trons a Remolar d'un servidor, que també va participar en l'emissió. Va ser un goig poder explicar a tot el país perquè els pratencs ens caguem en Gavà, o temem anar a parar darrere cal Saio, o mirem el cel i sabem si plourà o no, etc. Merci per la invitació, ínclit Màrius!

I prop del final també va haver un moment per reivindicar una qüestió que ens preocupa molt ara mateix als pratencs: el malson d'Eurovegas.

11 de juny del 2012

Els inventors de diccionaris

Les inventeurs de dictionnaires. De l'eduba des scribes mésopotamiens au scriptorium des moines médiévaux de Jean-Claude Boulanger (Ottawa: Les presses de l'Université d'Ottawa, 2003)

Aquest voluminós llibre  (545 p.) tracta de la història dels diccionaris més antics, aquells que la gent encara no anomenava diccionaris, però que ja ho començaven a ser. Ls investigació, molt detallada, comprèn des del quart mil·lenni aC fins a l'any 1539, que es considera l'any de publicació del primer diccionari francès, el Dictionnaire françois-latin, contenant les motz et les manières de parler françois, tournez en latin de Robert Estienne. 5.000 anys d'història d'una de les més importants invencions intel·lectuals de la humanitat, a través de Mesopotàmia, Egipte, Grècia, Roma i, finalment, Europa. La part final sobre lexicografia europea medieval és la més extensa de l'obra.

Boulanger mostra que l'aparició de diccionaries està lligada directament a la invenció de l'escriptura, que els diccionaris monolingües són previs als bilingües, que les primeres obres lexicogràfiques ja tenien principis metodològics d'elaboració, que la popularització de l'ordre alfabètic en els diccionaris no arriba fins al segle XVI o que els diccionaris europeus estan estretament relacionats amb els nacionalismes i l'intent d'estabilitzar llengües vernacles. 

Quant al cas català, no he trobat cap referència lexicogràfica concreta, però sí he trobat (p. 245) que es refereix a Catalunya com a gran exportadora de paper a Europa, a partir del segle XII.  

Com es pot veure, l'obra és molt interessant. Malauradament, crec que no és fàcil de trobar per les nostres llibreries, així que la vaig adquirir fa un temps per Internet a l'editorial, Les Presses de l'Université d'Ottawa.




Jean-Claude Boulanger (1946-) ensenyava lingüística a la quebequesa Universitat de Laval, d'on és professor retirat, i és especialista en lexicografia, normativa del francès i formació de paraules. Com a lexicògraf el seu interès principal és l'estudi de la història dels diccionaris. És el director editorial del Dictionnaire CEC jeunesse i del Dictionnaire québécois d’aujourd’hui (1992; 19932), una adaptació qubequesa del Robert d’aujourd’hui. També va participar en el Dictionnaire bilingue canadien. Amb Monique C. Cormier i Aline Francoeur, el 2003 va dirigir un estudi sobre un dels principals diccionaris francesos: Les dictionnaires Le Robert : genèse et évolution.  I juntament amb Monique C. Cormier, va dirigir l'obra Les dictionnaires de la langue française au Québec : de la Nouvelle-France à aujourd’hui (2008).



4 de juny del 2012

O Carroll

















   








 





 
Una insignificant col·laboració a una inoblidable sèrie d'apunts de l'Allau. Al baleàric Prrint! es troben ara mateix vint il·lustracions diferents. S'anuncien, en perfecte mallorquí, com a "Antique & Vintage Upcycled Dictionary Book Art Prints". Els fulls dels vintage upcycled dictionaries que es mostren en les imatges, en anglès o castellà, es repeteixen, tot i que les impressions que es poden adquirir imaginem que són sobre fulls originals provinents de diccionaris vells convenientment esquarterats.