30 de desembre del 2012

Antoni Maria Alcover a Londres fa 100 anys




Tot i que oficialment es va cloure fa 10 dies, no voldria donar per acabat aquest Any Alcover 2012 sense fer el darrer apunt de l'any sobre aquest apòstol de la llengua i adalil del diccionari, que va néixer fa 150 anys. L'excusa serà aquesta postal, inèdita, que va escriure fa 100 anys, quan ell en tenia 50, durant una eixida a l'estranger. Heus-ne aquí la transcripció:

Londres, 19 matx, 912.

Molt senyor meu i amic: en mon poder la seua de 2 d’abril. Li enviárem el nombre del Bolletí que demanava. En quant an allò del nom dels colors, bo sería que qualcú se’n ocupás. Ara per ara no tenc medis de ferho. – La carta de vostè degué arribá els dies que l’administrador enviaría els rebuts an els suscriptors de fora de Palma. Lo millor es que pagui a ca’n Verdaguer. – En quant a la carta de 2 de matx, que m’ha remesa l’Administrador desde Mallorca, me diu aquest qu’ha arretglat lo que vostè demana. – Ben content me fará si mos envia molts de centenars de cèdules plenes de paraules. Per moltes que n’envii, no mos ne afartará. – No cont tornar a Mallorca fins día 22 de juny.
Son afectíssim
Antoni Mª Alcover; pre.

La postal mostra un embarcador del riu Tàmesi al seu pas per Londres, i va adreçada a un dels molts col·laboradors del DCVB, en Josep Maria Llebaria nascut cap al 1870 a Falset, creiem. Porta data del 19 de maig de 1912 i es va enviar segellada amb un penic anglès a l'endemà. Antoni Maria Alcover, qui havia estat escollit primer president de la Secció Filològica de l'IEC feia un any, explica en el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana que el 13 de maig de 1912 es va dirigir des de París on hi era des del 18 d'abril cap a Amiens, per anar a parar a Londres, on s'hi devia estar un parell de setmanes. El tema de les dates és complex. A l'Epistolari d'Antoni M. Alcover (1880-1931) a cura de Maria Pilar Perea —on recordem que aquesta postal no consta, apareix una primera carta londinenca adreçada a Joan Riutort de l'11 de maig de 1912, i també hi consta una carta del jesuïta Strassmaier on sembla indicar que Alcover arriba en tren des de París el dimecres 15 de maig. Tot plegat, la data concreta d'arribada a Londres no és clara. La de partença, més: en un escrit del 30 de maig diu que s'embarca cap a Bèlgica a l'endemà i el 6 de juny ja tenim una carta seva des de Brussel·les. A Londres, Alcover s'hostatjà al 57 de Warwick Road (Earl's Court), davant dels jardins Philbeach, en un allotjament de la Sra E. Claremont, recomenat per Strassmaier, qui a més li explica on ha d'anar per obtenir permís per oficiar missa.

Aquesta eixida londinenca té lloc enmig d'un dels seus viatges de formació lingüística, un dels "euroviatges filològics" d'Alcover. Durant aquests viatges, a Alcover li enviaven des de Palma la correspondència que rebia, i així es podia dedicar a anar contestant les missives una a una. Ni quan viatjava descuidava els afers de Palma.

Quant al contingut de la postal, és un exemple més de la personalitat infatigable de mossèn Alcover, que feia que s'ocupés no només de les qüestions científiques de l'obra que estava portant a terme, sinó també dels afers administratius més concrets. Per una banda, es refereix al tema dels noms dels colors, responent a una pregunta sobre aquest lèxic per part d'en Llebaria. També dins de la tasca d'arreplega de mots per al DCVB, Alcover li demana l'enviament de més cèdules de paraules destinades a la famosa calaixera lexicogràfica. En el cas de Llebaria, que estic estudiant en aquests moments, sé que li enviar més de 3.000 cèdules, en dues remeses, fet que el converteix en un col·laborador prou interessant de l'obra. Al costat d'aquestes qüestions, Alcover també li parla de l'enviament del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, la primera revista de filologia dels Països Catalans, i del pagament de rebuts. Adjunto a continuació un exemple d'aquests rebuts que es pagaven pel Bolletí, concretament un pagat l'abril de 1912, un mes abans de l'enviament de la postal, a la Llibreria Álvaro Verdaguer (Rambla, 5, davant del Liceu) o com diu mossèn Alcover, "ca'n Verdaguer", que és des d'on es gestionaven els subscriptors de fora de Palma:


Ara que a Mallorca amb el pla de Bauzà s'hi viu una rebrotada ideològica contrària a la seva parla natural, no és mal moment per recordar aquells que van fer tant per la conservació del nostre patrimoni lingüístic a les Illes. Entre ells, un dels primers, Antoni Maria Alcover.

 

24 de desembre del 2012

Bon Nadal i millor any nou

Nadala de l'Institut d'Estudis Catalans de 1968,
any del centenari del naixement de Fabra,
qui va morir precisament el dia de Nadal de 1948

17 de desembre del 2012

S'acaba l'any Alcover 2012

Aquesta setmana se celebren tot d'actes de cloenda de l'any Alcover 2012. Amb aquesta iniciativa s'ha commemorat el 150è aniversari del naixement del lingüista Antoni Maria Alcover i Sureda, que tingué lloc a Santa Cirga (Manacor) el dia de la Candelera de 1862.  

En concret, demà i demà passat es recordarà mossèn Alcover a Palma, Barcelona i, de manera no tan directa, a Calp (Alacant): 

- Dimarts 18 de desembre a Palma: Jornada "Antoni Maria Alcover en el 150è aniversari del seu naixement". Se celebrarà al matí a la Universitat de les Illes Balears, i a la tarda a la seu de CaixaForum, organitzada per l'Institut d'Estudis Catalans.
- Dimecres 19 de desembre a Barcelona: Obrirà l’acte una conferència de Maria Magdalena Gelabert, directora general de la Institució Pública Antoni M. Alcover, sobre el perfil humà d’Antoni M. Alcover. Seguidament, hi haurà la presentació de l’edició crítica de l’Aplec de rondaies mallorquines, a càrrec de Josep A. Grimalt, professor de la Universitat de les Illes Balears, i la taula rodona «La vitalitat de la tradició oral avui i la importància del llegat d’Antoni M. Alcover». L’acte es retransmetrà en directe per Internet a ww.iec.cat.



Demà, dimarts 18, també tindrà lloc, a les 13 hores a l'IES Ifac de Calp, la conferència: «Les Normes de Castelló fan 80 anys. Homenatge a Pompeu Fabra, Antoni M. Alcover i Josep Pascual i Tirado », a càrrec de Vicent Pitarch, membre de la Secció Filològica de l’IEC i delegat de l’Institut a Castelló.

Aprofitem també per recuperar un podcast del programa En guàrdia de Catalunya Ràdio. El 4 de novembre d'enguany van emetre "La disputa Alcover-Fabra", on "la filòloga Maria Pilar Perea recorda l'enfrontament entre les dues grans figures de la filologia catalana del segle XIX, mossèn Antoni Alcover, el pare de la dialectologia a Catalunya, i Pompeu Fabra, el creador de l'estàndard català i de la gramàtica i l'ortografia normativa".







12 de desembre del 2012

12

Dotze prové del numeral indeclinable llatí duodecim (de duo i decem: dos i deu). Entre d'altres faramalles al voltant del 12 (i a semblança del que férem l'any passat amb l'11, en fa dos amb el 10, en fa tres amb el 9, en fa quatre amb el 8 i fa ja cinc anys amb el 7), esmentarem aquestes 12:

El sistema duodecimal, de base 12, diuen que es remonta a Mesopotàmia, i era molt utilitzat en societats anglosaxones. El 12, a banda de ser molt present en mesures temporals, és una xifra pràctica per comptar. Utilitzant només el polze podem comptar fins a 12 amb una sola mà, simplement passant-lo per sobre de cadascuna de les tres falanges dels altres quatre dits. 


Tant el zodíac occidental com el xinès tenen 12 signes.  En el cas xinès són 12 cicles anuals d'animals que tenen una funció adivinatòria. Els 12 animals són: la rata (o ratolí), el bou (o el búfal), el tigre, el conill (o la llebre o el gat), el drac (l'actual), la serp, el cavall, la cabra (o ovella), el mico, el gall, el gos (o el llop) i el porc (o el porc senglar). Aquest sistema xinès es basa en l'observació de l'òrbita de Júpiter, que té una durada propera als 12 anys (11,8618).

Desembre, el vell que fa arrugar la pell, és el 12è mes dels calendaris julià i gregorià, tot i que el seu nom prové del llatí decem (deu), ja que era el 10è mes del calendari romà. Avui, dia 12 del 12è mes, és el Dia de la Independència a Kènia (s'independitzà del Regne Unit el 1963) i el dia de la Verge de Guadalupe a Mèxic (felicitats, Lupes).

12 són les funcionals tecles F dels teclats dels ordinadors des dels quals esteu llegint aquest apunt. En català s'anomenen "tecles de funció" i se situen habitualment a la fila superior del teclat entre l'escapament i la impressió de pantalla. Es van crear quan encara no existien els ratolins per tal de simplificar certes operacions i serveixen per a funcions diferents depenent del programari i maquinari de què disposem.


12 són els homes sense pietat (12 angry men) de l'obra de Reginald Rose que portà a les pantalles Sidney Lumet el 1957, William Friedkin el 1997, i que després s'ha representat sovint en format teatral. Rose s'inspirà en un jurat en el qual va participar ell mateix per narrar les deliberacions dels dotze responsables de jutjar un presumpte criminal. Una obra que mostra els mecanismes psicològics de la pressió grupal quan cal mullar-se en públic.

12 són els grans de raïm que prenem a corre-cuita amb les 12 campanades que clouen el darrer dia del 12è mes de l'any. Un costum que es diu que començà l'any 1909 quan uns pagesos del sud del País Valencià, que tenien excedent de producció, van regalar raïm dient que portaria bona sort per a l'any vinent. Una explicació econòmica per a un fet actualment cultural.


12 són els apostols de Jesucrist com 12 eren les tribus d'Israel, que provenen dels 12 fills de Jacob. Jacob també va tenir una única filla, Dina (דִּינָה בת-יַעֲקֹב Dînāh bat Yahăqōb), que no esdevingué cap de cap d'aquestes tribus.



Els Olímpics són els 12 grans déus de l'Olimp grec: Zeus, Hera, Posidó, Demèter, Hèstia, Atena, Apol·lo, Àrtemis, Ares, Hermes, Afrodita i Hefest. En grec, s'anomenaven els Dodekatheon (Δωδεκάθεον) o dotze déus. A la mitologia romana també en són 12, que s'anomenen els Dii consentes (els qui estan amb Déu). Són sis déus (Júpiter, Mart, Neptú, Apol·lo, Mercuri i Vulcà) i sis deesses (Juno, Vesta, Minerva, Ceres, Venus i Diana).


El duodè, la part primera i més curta de l'intestí prim, en forma de C, rep el seu nom del llatí duodenum digitorum, en referència als dotze dits que deien els antics anatomistes que feia, o sigui el gruix de dotze dits de la mà.

 

Els ous es podrien vendre de deu en deu o de quatorze en quatorze, però els humans, com a mínim els d'aquests encontorns, els comptem, venem i comprem per dotzenes o mitges dotzenes. No a tot el món és així, però sembla que a EUA, Canadà i Europa, sí. Al Japó es venen de 10 en 10 o de 5 en 5, per exemple. ¿Serà el costum de la dotzena d'ous una herència dels derrotats defensors del sistema duodecimal?



Amb el nom de les XII taules (Leges duodecim tabularum o, simplement, les Duodecim) es coneixen unes antigues lleis essencials en la constitució de la república romana, creades a mitjan s. V aC per acabar amb les rivalitats entre patricis i plebeus. Van ser el primer i únic codi de lleis romà fins al s. VI dC, quan arribà el Corpus Juris Civilis de Justinià. Entre moltes altres normes, incloïen la pena de mort per als autors de poemes satírics. Aquestes duodecim, base del dret romà, van durar un bon mil·lenni. La censura encara dura més.



Anem als diccionaris. Aproximadament el 1912 (Palau 72.977 així ho diu) es publicà el darrer dels tres volums del Diccionari de la llengua catalana ab la correspodencia castellana de l'editorial Salvat (1910-1912), hereu dels Labèrnia, el gran diccionari de la Renaixença. Fou una obra enciclopèdica i il·lustrada, molt bellament editada, i que es vengué també en fascicles. També són de 1912 l'Enciclopèdia moderna catalana de Josep Fiter, la Gramàtica de la lengua catalana de Fabra que inclou un vocabulari bilingüe catala-castellà i la curiosa Grammatica e dizionario della lingua catalana colla chiave dei temi e una raccolta di 350 proverbi de Gaetano Frisoni, publicada a Milà per Ulrico Hoepli.


Nota: casualment aquest apunt és del dia 12 del 12 del 12, a les 12.12h.

20 de novembre del 2012

Dia catosfèric de l’enigmatisador Pere Llada

Per molts anys, Pere Llada

"Em vaig convertir per a mi mateix en un gran enigma", escriu sant Agustí (Confessions, 4, 4, 9). La magna quaestio (gran enigma) agustiniana no sempre s'ha traduït per enigma; també per problema, qüestió i, fins i tot, angoixa o tortura. Així que resulta que l'home és un gran enigma per a si mateix. El d'Hipona té aquesta revelació després d'un fet tràgic que marca la seva vida, i que ara no desvetllaré (les Confessions requereixen paciència, com els bons enigmes, però paguen molt la pena). El que tampoc cal desvetllar, perquè és evident, és que en Pere Llada (també conegut com a Mac McAbeu), és mestre blocaire d'enigmes, a banda que també és un enigma per a la majoria de nosaltres, ja que s'emmascara sota vinícoles pseudònims. Avui en Pere fa anys, i alguns dels qui en portem alguns gaudint a estones dels seus enigmes hem pensat dedicar-li l'apunt. I el meu, esclar, implica rondar diccionaris.

Dins de l'entrada aenigma, atis del Diccionari llatí-català d'Enciclopèdia Catalana, trobem una primera accepció plena del sentit actual: "expressió obscura, endevinalla, enigma". El mot llatí és fill del grec aínigma (paraula ambigua), emparentat amb ainíssesthai (parlar de manera obscura) i aínos (faula, apòleg o moral que hom dedueix). Fins aquí cap enrere.

Coromines, a l'immens Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, recull una primera documentació catalana del mot, de mans d'un poema religiós del clergue Francesc Prats, dins del primer incunable mallorquí en llengua catalana, La contemplació dels misteris de la passió de Jesucrist (1487):

La ombra se aparta - mostre's lo dia
exint lo Apol·lo sobre l'emispheri,
passa la ley vella - nexent lo Messia
Crist, Déu, qui l'anigma - de la prophecia
solta, la mort presa - ab gran vituperi,
de les quatre letres...

Origen etimològic, primera documentació en català... ¿i el primer diccionari català on apareix? Al Gazophylacium (1696) en Joan Lacavalleria no s'hi esmerça massa i soluciona l'entrada amb el simple equivalent llatí: aenigma, atis. Uns anys abans, en Pere Torra, al seu Dictionarium (1670) hi recull mínimament el significat, a banda de l'equivalent llatí: "sentencia obscura".

Enigma al Gazo



Enigma al diccionari d'en Torra

Tot plegat, re d'enigmàtic. Per no marxar amb les mans buides, hem hagut de recórrer a un dels diccionaris més estranys de la nostra llengua, el Diccionari suplement de tots los diccionaris publicats fins ara de la lléngua catalana d'una Societat de Literats. És una obra publicada el 1868 que posseeix el rècord de mots catalans obscurs per pàgina. A la pàg. 154, entre el nom d'una estrella de la constel·lació de Pegàs i el d'un arbust aromàtic de l'arxipèlag de les Moluques, se'ns apareix un verb que defineix a la perfecció allò que en Pere Llada fa tan bé. Es tracta d'enigmatisar: "convertir en enigma, parlar ab enigmas". Els enigmes sovint estan plens de detalls que cal matisar, i en això el blocaire de Xarel-10 també és un mestre. Pere Llada, a enigmatisar per molts anys!

Enigmatisar al Diccionari suplement


L'enigmàtic art de la Carme



31 d’octubre del 2012

¿Com ho sabríem? (II)


¿Si una paraula està malament lletrejada en el diccionari, com ho sabríem?

¿Qui vigila al vigilant de les paraules? Multitud d'usuaris, en l'actualitat. Una altra cosa és que els editors facin gaire cas de les incorreccions que aquests posen al descobert. Aquest acudit (de 2012) és una versió gràfica d'una citació del còmic estatunidenc Steven Wright que vam registrar a cal Gazo fa uns anys. Perquè el temps passa, però les idees continuen repetint-se (o versionant-se, o plagiant-se...)

Com ho sabríem?

Merci per l'aportació, zerosetze!

22 d’octubre del 2012

Antoni Maria Alcover: l'honor de les paraules


De la Institució Pública Antoni M. Alcover

Dins dels actes de l'Any Alcover 2012 (150è aniversari del naixement de mossèn Antoni Maria Alcover), demà s'inaugura, a la capella de la Misericòrdia de Palma i fins al 8 de desembre, l’exposició "Antoni Maria Alcover: l’honor de les paraules", comissariada per Gabriel Janer Manila.

L'antiga casa de la Misericòrdia de Palma, seu de l'actual Consell de Mallorca, havia estat una institució benèfica dedicada a acollir indigents. Els darrers governs balears semblen entestar-se, en els seus atacs contra l'ús del català a l'ensenyament, els mitjans de comunicació i l'administració pública, a convertir aquesta llengua pròpia de les Illes en un simple indigent cultural. Gegants de la llengua com mossèn Alcover dignifiquen allò que els polítics intenten denigrar. No podem oblidar ni una cosa ni l'altra.









Informació via Diari d'un llibre vell

19 d’octubre del 2012

Els mots de l'Alcover-Moll



Arran del 50è aniversari de la publicació del darrer volum del diccionari Alcover-Moll, el recomanable diari digital de cultura Núvol està publicant la secció "Els mots de l'Alcover Moll", dins d'Homo Fabra, l'espai dedicat a la llengua catalana i la ludolingüística. En aquest espai, demanen a lletraferits catalans que triïn una paraula del DCVB i en facin un breu escrit. Deixo la llista dels mots que hi apareixen per ara:

Enric Casasses. Aquesta dona ja ha clos
Jordi Raventós. Tenir sempre les oques a ferrar
Marta Rojals. Fato
Joan Sellent. Viuda
Joan J. Ignasi Gras. Espanyar
Maria Nunes. Llibertament
Carme Fenoll. Biblioteca
Màrius Serra. Mestrança
Carles Camps Mundó. Feina
Josep M. Fulquet. Taller
Àngels Codina. Figa
Josep Bargalló. Moll
Maria Cabrera. Coltell
Jordi Puntí. Pissiganya 
Muriel Casals. Passeig
Bel Olid. Sang
Enric Gomà. Burricada
Montserrat Camps i Piró. Quimera
Àlex Gutiérrez. Patata
Joana Serra de Gayeta. Horabaixa 
Joan de Déu Domènech. Espanya 
Biel Mesquida. Llefre
Maria Barbal. Arrecerar
Jordi Llavina. Pèlag
Víctor Pàmies. Dita
La llista la clou, ara mateix, el paremiòleg de capçalera de Catalunya, l'admirat Parèmies,  qui a banda d'haver començat a publicar llibres en paper, per sort dels seus lectors, s'estrena també com a tallerista, a Vilafranca del Penedés i a Barcelona. Si el tema us atrau, no ho dubteu i aprofiteu aquests tallers. 

Un Amades apòcrif al costat de l'Amades del segle XXI



15 d’octubre del 2012

L'obra més sòlida de Fabra


"Sempre que n'he tingut avinentesa, he proclamat que la Gramática de 1912 és l'obra més solida de Fabra, pel seu suport científic i per la seva expressió formal. [...] La Gramática de 1912 és, de més a més, la base de les altres gramàtiques que Fabra aniria publicant successivament. És innegable que, entre totes elles, la de 1918 esdevingué la més important, àdhuc transcendental, per tal com fou considerada, per l'Institut d'Estudis Catalans i per tots els catalanoparlants, com el text prescriptiu de la llengua catalana (i el que en dic s'aplica a totes les seves reedicions posteriors). No és menys innegable, emperò, que aquesta gramàtica descansa tothora en la doctrina lingüística de la de 1912 (havent-ne llevat tots els punts que podien ésser superflus en un text normatiu)."

Antoni M. Badia i Margarit


Demà es commemora al Palau de la Generalitat el centenari de la Gramática de la lengua catalana (1912) de Pompeu Fabra. En el prefaci que el professor Badia i Margarit escrigué a la reedició facsimilar de la Gramática (Barcelona: Aqua, 1982) digué d'ella que és l'obra més sòlida de Fabra. És la seva primera gramàtica, un any després vindrien les Normes ortogràfiques, i té el mèrit d'estructurar un pla de treball que després es plasmaria en d'altres obres obres gramaticals. 

Allò que passa més desaparcebut d'aquesta obra és que inclou també la primera aportació lexicogràfica del mestre Fabra, un Vocabulario catalán-castellano y castellano-catalán (p. 341-453), que, a més, és l'únic recull de lèxic bilingüe de tota la seva extensa obra lexicogràfica. Aquest vocabulari presenta uns criteris de redacció únics en tota la història de la lexicografia catalana, fet que el fa encara més interessant. Entre ells, la supressió de la hac (ome per home); el canvi de la i de diftong decreixent per y (eyna per eina), etc. També recull, en versaleta, formes antigues del català. 

De totes les característiques d'aquest vocabulari, la més curiosa, i que no he trobat en cap altre recull bilingüe semblant, és que ordena alfabèticament en una única llista totes les entrades, catalanes (en lletra normal) i castellanes (en cursiva): patge, patio, patir, patizambo, pato, pau... No separa en dues llistes català-castellà i castellà-català, com s'havia fet sempre (i es continuaria fent sempre després d'aquest experiment), sinó que trobem un únic vocabulari català i castellà  alhora. 


En l'acte de demà, a dos quarts de vuit del vespre, presidit pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, hi intervindran Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans; Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC; Jordi Mir, director de les Obres completes de Pompeu Fabra, i Yvonne Griley, directora general de Política Lingüística. També s'aprofitarà per presentar el vuitè volum de les Obres completes de Pompeu Fabra, que recull l'epistolari conservat de Fabra i el seu Curs de llengua catalana per correspondència.

 




11 d’octubre del 2012

El viatge que fan nou diccionaris catalans de Portland a Tarragona



Entre uns pocs centenars de diccionaris, triar-ne nou: cinc de grocs i quatre de vermells, tenint en compte que, com si d'un castell es tractés, l'amplada ha d'anar disminuint des de la base cap al cim. Fer-ne una fotografia i tenir la sort que la premiïn en un simpàtic concurs de piles de llibres en un immens portal de biblioteques particulars de tot el món: Librarything. Més d'un any després, veure aquesta imatge a la portada del tríptic que anuncia el 6è Màster Oficial en Estudis Superiors de Llengua, Literatura i Cultura Catalanes de la Universitat Rovira i Virgili. Un nou premi per als nou diccionaris.

8 d’octubre del 2012

Els dos diccionaris




Els dos diccionaris és un treball de Francesc de Borja Moll publicat el 1956 a Barcelona i editat per L'obra del Diccionari català-valencià-balear. Després de la mort de mossèn Alcover, el 1932, Francesc de Borja Moll va ser el principal responsable de la continuació del DCVB, que popularment es coneix com a Alcover-Moll, en referència als dos filòlegs. Cal no oblidar, però, que el DCVB va tenir molts d'altres col·laboradors al llarg de tants anys de feina (1900-1962). Entre ells, per exemple, en Joan Benejam, en Jaume Sastre, en Manuel Sanchis i Guarner o la menorquina Aina Moll, filla d'en Francesc i recent doctora honoris causa per l'UOC.

A Els dos diccionaris, en Moll comença reclamant la importància dels diccionaris, "tot català necessita posseir un diccionari català", i parla especialment de dues funcions d'aquestes obres: conèixer el significat o ús dels mots que nosaltres sentim o llegim i valorar els mots que nosaltres mateixos volem dir o escriure. Com que el llenguatge és molt viu i el lèxic que podem dir, sentir dir, llegir o escriure pot ser molt ric i variat, és molt útil disposar d'un diccionari  que reuneixi el major cabal possible de mots, i aquest és, el diccionari exhaustiu, que en el cas del català és el DCVB. Per altra banda, en Moll també veu la necessitat del diccionari que orienti sobre com emprar el lèxic i sobre quines paraules s'adapten o no a la norma. Aquest és el diccionari normatiu, que quan Moll redactà aquest treball era el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra.

 Els dos diccionaris normatius del català: el GDLC (1932-1995) i el DIEC (1995-)
 
Els dos diccionaris tenen les seves limitacions. Per una banda, pensar que un diccionari pot ser exhaustiu és un desideràtum, un ideal que en la realitat és impossible de complir. Com diu en Moll, sempre apareixeran mots nous en racons inexplorats o en documents no analitzats. Tot i aquesta limitació, sempre s'ha dit que el DCVB és un monument únic dins de la lingüística romànica. No és exhaustiu, però és el més semblant a un diccionari exhaustiu que es podia fer en la seva època. El diccionari normatiu, per la seva banda, tampoc ho té fàcil. Donar normes sempre és desagraït, i els criteris que s'adoptin sempre es podran qüestionar, que és exactament el que va patir el DGLC, el diccionari normatiu de la nostra llengua entre 1932 i 1995, que no són pocs anys.

Un diccionari exhaustiu del català: el DCVB

En Moll és just quan es refereix als dos tipus de diccionaris: "Tot el que un diccionari normatiu ha de tenir de selecció i de síntesi, ho tenia de totalitari i d'analític l'esperit de col·leccionista de Mn. Alcover". I també és capaç de superar aquesta dicotomia, quan diu que un diccionari exhaustiu pot ser normatiu, quan utilitza marques sobre el valor dels mots. Un cas semblant el trobem actualment en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana d'Enciclopèdia Catalana, quan indica amb un quadradet inicial totes les entrades coincidents amb el DIEC, el nostre diccionari normatiu actual. 

El gran perill dels usuaris de diccionaris és reduir la llengua a la del diccionari normatiu. "El que fa perillar la unitat de la llengua no és l'ús de paraules dialectals, que són fruit de la mateixa llengua; el que fa perillar la unitat és el prurit d'imposar un motlle unitari a tothom i no respectar la personalitat dels escriptors comarcals, que tenen perfectíssim dret a matisar els seus escrits amb mots i formes de les seves regions respectives". Això és aplicable al lèxic i a la gramàtica, i era tan cert fa 50 anys com ara. I no cal ser col·leccionista de diccionaris per adonar-se de l'enorme riquesa lèxica que ens perdríem si no acceptéssim tot el que supera el sempre necessari diccionari normatiu.

Còpia digital del llibret:



 




4 d’octubre del 2012

Taula lexicogràfica



Hem vist parets de cases, d'estacions de tren, d'hotels... Hem vist passadors de cabells i arracades i samarretes i botons... Hem vist com els fulls de diccionaris vells formaven part d'una gran varietat d'objectes artístics: escultures, pintures, fotografies... Si n'hem vist, de coses meravelloses! Avui, simplement, una taula: una taula de tres noies de Seattle que es fan dir Hammer like a girl, creada amb fulls de diccionaris vells. 

L'obra parteix d'una taula d'Ikea que es vol redissenyar:


A la qual se li enganxen els fulls del diccionari de la iaia, que són considerats amb tota justícia i sense gaires escrúpols, com a "decorative papers":


Un llarg procés que es pot intuir a partir d'aquestes imatges:

 
  

No sabem si la iaia va donar el seu consentiment per al sacrifici diccionaire, però el producte final és prou acceptable. Això sí, aquestes tres de Seattle a casa meva no hi entraran pas.
 

Per als qui no en teniu prou, una altra taula prou lexicogràfica.