30 de juny del 2010

Facsímils amb musclos



Ai, els facsímils... Exactament no sabia què em trobaria, quan vaig adquirir, via Amazon, un facsímil americà del Promtuario trilingue de Joseph Broch (Barcelona: Campins, 1771). Un amic més informat em va advertir que es tractaria exactament del que he rebut: fotocòpies enquadernades d'un dels exemplars escanejat a Google Books (en aquest cas, del Promtuario que hi ha a la Bibliotheca Bodleiana d'Oxford). Això sí, inclou una coberta marinera amb unes roques plenes de musclos en primer terme i unes embarcacions de vela sobre un mar de núvols. Tot plegat, molt idíl·lic i deliciosament descontextualitzat.

La comanda la vaig fer el 7 de juny. El meu exemplar porta, al darrer full imprès, una espècie de peu d'impremta amb la informació "Breinigsville, PA USA 10 June 2010". Aquesta data em confirma que es tracta d'impressió per encàrrec, una modalitat bastant nova de negoci de les actuals impremtes digitals. Dic impremtes digitals perquè no sé si empreses com Nabu Press (la dels musclos) o Kessinger Publishing, per posar un parell d'exemples, es poden considerar editorials. La seva feina consisteix a fer reimpressions de llibres publicats abans de 1923, o sigui, obres sense drets d'autor, agafades de Google Books, Internet Archive... I si en la reimpressió hi ha imatges que no es veuen bé o pàgines borroses o que directament no hi són, no passa res. Ells ja t'avisen: "This book may have occasional imperfections such as missing or blurred pages, poor pictures, errant marks, etc. that were either part of the original artifact, or were introduced by the scanning process."

Com va suggerir el meu amic, una alternativa a aquest tipus de facsímils a la carta és imprimir l'escaneig que es troba per Internet i portar-lo a la papereria del barri per enquadernar-lo. I llavors un podrà escollir entre posar a la portada idíl·lics paisatges mariners amb musclos o una fotografia de la comunió del nebot. Encara més personalitzat, el sistema!

A Catalunya, hi ha una experiència semblant, però de més qualitat, la de l'editorial Tria Llibres. En aquest cas es tracta d'una editorial que té uns llibres en catàleg (ara mateix, cinc) i que proporciona els seus títols en format electrònic o en impressió per encàrrec. Però aquí hi ha una selecció de títols (una línia editorial), uns drets d'autor a respectar i no crec que mai ens trobem amb fulls borrosos. Res a objectar, ans el contrari.

28 de juny del 2010

Joan Solà a TV3



Avui dilluns 28, al programa Àgora (23:23 a TV3),
Xavier Bosch entrevista al professor Joan Solà.

PD: Aquesta anunciada entrevista no existí, ja que es dedicà el programa a parlar de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya. Aviam si la setmana vinent...

Gràcies per la informació, terrassenc
Fotografia a Òmnium Cultural Bages

25 de juny del 2010

Tres anys



Avui fa tres anys que rondo cementiris de paraules dins d'un bloc.

Bàsicament per tres raons.

1. M'agraden els diccionaris. M'agraden perquè són altament educatius i saludables, siguin de paraules que conec o que desconec, siguin grans o senzills, siguin convencionals o definitivament estranys. M'agrada col·leccionar-los i m'agrada llegir-los, tant per a mi, com per als altres. I m'agrada que me'n regalin.

2. M'agraden els blocs. M'agraden perquè són altament educatius i saludables, sobre temes que conec o que desconec, siguin d'apunts llargs o curts, siguin convencionals o definitivament estranys. M'agrada llegir els que sempre llegeixo i m'agrada conèixer-ne de nous.

3. I sobretot, m'agradeu vosaltres. M'agradeu perquè sou altament educatius i saludables. A alguns uns conec i a d'altres encara no; sigueu alts o baixos, convencionals o definitivament estranys, he après molt en la vostra companyia. Perquè els blocs i els seus lectors formen un bloc conjunt. Gràcies per la paciència!

22 de juny del 2010

Desena Ateneuesfera: piscolabis blocorum

La desena edició de "l'esfera barcelonina més transversal de les que es fan i desfan", mèrit "bàsicament de l'impulsor d'aquestes trobades, l'amic Guillem Carbonell", va tenir lloc el passat dissabte 19 de juny, i tant si el que ens "agrada més dels blocs són les costellades" com si pensem que un "bloc pot ser allò que tant els creadors/res com els lectors/res vulguin que sigui", bàsicament plataformes de "varietés", en el fons "sabem que la vida real serà sempre millor que la 2.0", tot i que també és "interessant veure tants exemples de com cada un aprofita la seva xarxa social per crear un entorn que potenciï el tema que li interessa", sobretot ara que sabem que la "secció àuria" ens empara.

21 de juny del 2010

L'última classe, però no l'última lliçó: el vídeo


Clicant la imatge superior anireu al web de la Facultat de Filologia de la UB on està hostatjat el vídeo de l'emotiva darrera classe del professor Joan Solà: "Construcció d'una sintaxi normativa: criteris. Exemples". Durant l'hora que dura hi trobareu "les coses de tota la vida" d'aquest eminent lingüista català: referències a Fabra (a l'exili), a Coromines, a l'IEC, als gramàtics actuals i, sobretot, algunes de les qüestions sintàctiques que més l'han ocupat durant tants anys d'investigador i docent (el complement directe amb preposició, el pronom en, la distinció per/per a, la caiguda de preposicions, etc.).

Ha estat agradable constatar que el darrer acte com a professor en actiu ha estat una classe igual que les que ha fet sempre. Dins d'un to distès, Solà sempre utilitza molts exemples, afegeix alguna vivència personal entremig i, principalment, et deixa amb l'estimulant sensació d'haver-te plantejat més interrogants que no respostes. Bé, igual del tot, no. Les classes normals no eren tan plenes ni hi havia cap ovació, merescudíssima, de cinc minuts al final.


Joan Solà rodejat d'admiradors, l'1 de juliol de 2009 (font)

Més: Premsa que n'ha parlat (via Bloc de lletres) / 10 fotografies de l'acte

Merci a tots els que m'heu fet arribar l'enllaç del vídeo!


18 de juny del 2010

Pompeu Fabra amb dos pratencs



Aquest apunt d'avui, tot i la tristesa de la seva motivació, em fa il·lusió, ja que uneix dues de les meves passions: una, més pública, és la lexicografia catalana, especialment l'antiga; l'altra, de la qual aquí no acostumo a parlar, és el meu llogarret, El Prat de Llobregat.

El motiu és una fotografia que es troba a l'Arxiu Municipal del Prat (cedida per Joan Bruxola) i que es va publicar al llibre Memòria i compromís. Classes treballadores, sindicalisme i política al Prat de Llobregat (1917-1979) de Soledad Bengoechea i Mercè Renom (Barcelona: Columna i Ajuntament del Prat de Llobregat, 1999).

D'esquerra a dreta, hi apareixen Josep Gibert i Pascual, Pompeu Fabra i Joan Bruxola i Marcé. Josep Gibert era alcalde del Prat de Llobregat i Joan Bruxola formava part del mateix consistori com a regidor de Cultura i Finances. La imatge té una aparença de completa normalitat, però de normal no té res, ja que va ser presa en la coberta d'una presó flotant, el vaixell de vapor Uruguay, al port de Barcelona, l'any 1934.

L'ús improvisat d'un vaixell com a presó va ser causat pels Fets dels 6 d'octubre de 1934, el moviment d'insurrecció del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà, el 6 d'octubre de 1934, quan el president Lluís Companys va proclamar l'Estat Català de la República Federal Espanyola. La reacció va ser immediata i des de l'endemà l'autoritat militar espanyola va intervenir la Generalitat portant a terme fortes mesures de repressió. Una d'elles va ser l'empresonament del govern català i d'altres polítics d'ERC.

Gibert i Bruxola formaven part d'un dels cent vint-i-nou ajuntaments governats per ERC que van ser dissolts, i els seus membres, processats. Unes 3.000 persones, entre regidors i sindicalistes, van ser empresonades. En el cas pratenc, com explica Josep Camps, la suspensió del consistori es va produir dues setmanes després dels Fets. L'autoritat militar se'n va fer càrrec, amb el comandant Felip Díaz Sandino al front. Dotze pratencs van ser empresonats. Se sap que pel març de 1935 tots els detinguts ja estaven alliberats. Bruxola, per exemple, va estar quatre mesos empresonat a l'Uruguay.

Al vaixell Uruguay hi van anar a parar tres pratencs: l'alcalde Gibert i els regidors Joan Bruxola i Josep Burgos (¿potser aquest darrer és qui va prendre la foto?). El 3 de desembre de 1934, Josep Gibert, alcalde destituït, explicà en una carta la seva vivència al vaixell presó (publicada al núm. 37 del butlletí pratenc d'ERC, El mosquit republicà). En aquest fragment, veiem com els ideals republicans es barregen amb la quotidianitat de la vida pagesa del Prat:
"Efectivament, és un digníssim recolliment per aquells qui com jo i tots els demés companys de causa hi som per l'amor al nostre estimat poble i per Catalunya. Quan siguem alliberats que tard o d'hora arribarà, no tindrem d'abaixar el cap davant de ningú; al contrari. Prompte farà 40 dies que sóc pres i si no fos per la temporada d'enciam que tinc a sobre encara voldria que fos més llarg el meu captivi perquè crec que res tant aglutinant existeix per enfortir l'esperit i ampliar les conviccions."

Fabra, a la coberta de l'Uruguay (1934), pàg. 561 de
Pompeu Fabra (1968) de Josep Miracle


De la història d'en Fabra en parlaré menys, ja que és més coneguda. Va ser detingut el 27 d'octubre de 1934 per ser president del Patronat de la Universitat Autònoma i va ser suspès del càrrec de director de la Càtedra Superior de Català. Primer, juntament amb tots els membres del Govern de Catalunya, el van portar al vaixell Ciudad de Cádiz. Pocs dies després els van traslladar al vaixell Uruguay, on, tot i empresonat, va prosseguir els seus estudis lingüístics i hi va donar una conferència sobre l'evolució dels mots. Hi va estar sis setmanes i un dia, fins al 8 de desembre de 1934, que va ser alliberat.

15 de juny del 2010

L'última classe, però no l'última lliçó


Foto d'Ivan Giménez, Anoia Diari

A Joan Solà l'he llegit tot el que he pogut, ja que el considero el lingüista viu que més ha fet i més fa per la llengua catalana. Les seves aportacions, en múltiples àmbits, depassen l'estricte clos acadèmic (on ha tingut un recorregut completament admirable) per convertir-se en fites que marquen camins a seguir, tant a nivell de pensament com d'acció. I no continuo el panegíric; no per no tenir-ne ganes sinó per no ser reiteratiu.


Placa de Josep Maria Subirachs a l'edifici històric de la UB

Aquest dijous, 17 de juny, a les 6 de la tarda, el catedràtic de filologia catalana de la UB Joan Solà impartirà la seva última classe a l'Aula Magna de l'Edifici Històric de la UB. Aquesta classe també serà l'acte de cloenda del màster oficial interuniversitari en Estudis Avançats i Aplicats en Llengua i Literatura Catalanes (UAB-UB) i del postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials (UB).


Entrevista a Anoia Diari

Des del 1966 Joan Solà, actualment amb 70 anys, és professor de Lingüística Catalana a la UB. A partir del curs vinent passarà a ser-ne professor emèrit. Potser se li acabaran les classes, però les seves lliçons, com "La paraula" que ens adreçà no fa gaire al Parlament, ni de bon tros.
Informació via infozèfir

PS: La darrera classe, «Construcció d’una sintaxi normativa. Criteris. Exemples», es podrà seguir per Internet: http://bit.ly/b3Q1ZR (merci, Bloc de Lletres!)

13 de juny del 2010

Navegant amb Jesús Moncada

A Jesús Moncada,
ara de viatge pel no-res sense bitllet de tornada

El meu exemplar de Camí de sirga, com tants d'altres, està ple d'anotacions a llapis amb el significat de mots que anava aprenent mentre el llegia, començant per la mateixa sirga del títol. Mots com ara ensulsiar, sonsònia, baluerna, quera, deixuplines, torcar, gumia, calafat, galvana, helicó, ensobinar, daliner... Ara ho rellegeixo i penso que ja no em caldria consultar tant el diccionari. Aquest progrés és causat, en part, per escriptors com en Jesús Moncada mateix, amb els quals un xala de valent mentre llegeix i té ganes d'aprendre aquells mots que ell amb tanta facilitat incorpora a les narracions. En una altra categoria hi ha els mots que en el seu moment, infeliç de mi, no vaig ser capaç de trobar en cap diccionari (abornada, caloi, esgall, enflitja, argoleta...) i que ara, feliç de mi, sí que sabria trobar.



Com a petit homenatge al gran dibuixant i millor narrador mequinensà, un imperfecte recull cronològic d'alguns llibres, articles i repertoris que tenen molt a veure amb el seu lèxic:
  • "Alguns noms topográfichs propis de Mequinenza, Fayó, Nonasp, Fabara y Maella" de Cels Gomis, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, II (1892), pp. 53-54.
  • "Follies particulars de Fraga, Mequinensa y Tortosa" de Cels Gomis, Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, VII (1897), pp. 112-115.
  • "La llengua de Jesús Moncada" d'Artur Quintana, Boletín del Centro de Estudios Bajoaragoneses, 4-5, Alcañiz, 1983, pp. 225-238. També a Xandra, Calaceit, 2007, pp. 385-403.
  • "Noms de casa, renoms i zoònims en l'obra de Jesús Moncada" de Mercè Biosca, Butlletí Interior de la Societat d'Onomàstica, XLIII (gener 1991), pp. 269-277.
  • "Aproximació a la llengua i a l'estil de Jesús Moncada" de Mercè Biosca, Guia de lectura de Jesús Moncada d'Emili Bayo i Mercè Biosca, Barcelona: Edicions de la Magrana, 1991.
  • "L'onomàstica en La galeria de les estàtues" de Mercè Biosca, Actes del XIX Col·loqui General de la Societat d'Onomàstica, Fraga, 1994.
  • Sobre la llengua de Mequinensa d'Hèctor Moret, Calaceit: Institut d'Estudis del Baix Cinca, 2a ed., 1996.
  • "Lèxic de la navegació fluvial en l'obra de Jesús Moncada" d'Hèctor Moret, Archivo de filología aragonesa, 52-53, 1996-1997, pp. 179-220.
  • "Noms de bateaux dans l'oeuvre de Jesús Moncada" de Sandrine Ribes, Iris (Université Paul Valéry-Montpellier III), 1997, p. 239-252.n
  • "Onomàstica mequinensana en l'obra de Jesús Moncada" d'Hèctor Moret, Ilerda, 52, 1998.
  • "Una llengua de luxe" de Ramon Sistac, Serra d'Or, 550, octubre 2005, pp. 41-44.
  • "Fraseologismes d'àmbit fluvial en l'obra de Jesús Moncada" de Mercè Biosca, Llengües i fets, actituds i franges. Miscel·lània de treballs etnològics, filològics i lingüístics oferts a Artur Quintana i Font. Associació Cultural del Matarranya - Institut d'Estudis del Baix Cinca, Calaceit, 2009, pp. 69-74.

Apunt de l'homenatge blocaire a Jesús Moncada
(cinquè aniversari de la seva mort)
promogut per en Pere, de Provisionals

11 de juny del 2010

Als peus de Donna Leon



Donna Leon reposa els peus sobre dos diccionaris que alhora reposen sobre una catifa sota l'escriptori del seu pis venecià. El volum superior és un exemplar de The American Heritage Dictionary of the English Language (New College Edition). Esbrinar quin és l'altre diccionari és un cas massa complicat fins i tot per al comissari Brunetti.

Font: p. 28 del "Magazine" de La Vanguardia del 6/6/10


10 de juny del 2010

Donacions de maig de 2010

De la sufixació en català. Apunts i reflexions (1999-2000) de Xavier Rull
Benicarló: Onada, 2009

Llengua, nació i modernitat. Projectes i conflictes en la Catalunya dels segles XIX i XX de Jordi Ginebra
Valls: Cossetània, 2010

La ciutat nova. Literatura sobre llibertat, igualtat i catalanisme de Magí Sunyer
Benicarló: Onada, 2009

Donacions del Departament de Filologia catalana de la Universitat Rovira i Virgili

Espais Terminològics 2007. Neologia terminològica: el tractament dels manlleus
Vic / Barcelona: Eumo / Termcat, 2008

Vocabulari de perruqueria i bellesa de Miquel Àngel Estévez i Joan Rubiralta
Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1991


Diccionari dels mercats financers
Barcelona: Departament d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya / Termcat, 2009


La normalització terminològica en català: criteris i termes 1986-2004
Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat / Termcat, 2006


Lèxic multilingüe de la indústria
Barcelona: Termcat, 2009

Diccionari general de l'esport
Barcelona: Termcat, 2010

Donacions del Termcat


7 de juny del 2010

Renegaires












"Me cago en el pagès que va sembrar el primer blat per fer l'hòstia consagrada". Aquest és un exemple verídic de renec recollit al Prat de Llobregat el 30 de març de 2010. Els pratencs, com tots els catalans, tenim fama de renegaires. L'any 1845 Antoni Maria Claret ja havia creat a Mataró la primera associació antiblasfèmies d'Espanya, la Societat Espiritual de Maria Santíssima. Però quan vaig sentir el renec que he apuntat, no em va venir al cap el bisbe de Sallent, sinó un altre religiós, Ivon l'Escop, pseudònim rere el qual trobem mossèn Ricard Aragó i Turón, nascut a Santa Coloma de Farners el 1883. Sacerdot de professió i escriptor d'ocupació, trià aquest pseudònim per amagar, precisament, la seva condició sacerdotal. Ell mateix explica, a l'article "Joan Maragall i el Bon Mot", que el cognom l'Escop el va agafar d'un personatge d'una novel·la d'Émile Souvestre: Pierre l'Escop. Per tal de no fer un plagi complet, hi va unir un altre nom que li agradà, Ivon. Més endavant, el propi Ivon l'Escop adoptaria una altra interpretació del pseudònim, quan li van fer veure que Escop vindria del grec scopeo (observar, vigilar). Així Ivon l'Escop es convertiria en un "Joan que vigila", ja que precisament la seva missió era vigilar la puresa moral del català.











Il·lustració de Junceda per a la Lliga del Bon Mot


L'Escop va ser el fundador, ara fa poc més d'un segle, de la implacable Lliga del Bon Mot, per tal de combatre la blasfèmia i els mots grollers. Potser l'Escop es va inspirar, per a la seva missió personal, en el "val més relliscar per terra que no pas relliscar amb la llengua" (Siràcida (Eclesiàstic) 20, 18), passatge bíblic clarament inspirat en el "val més relliscar amb el peu que amb la llengua" del grec Zenó de Cítion. Esclar que la idea d'Escop no era nova. A banda de l'experiència d'Antoni Maria Claret, lluitar contra la blasfèmia també havia estat una lluita present en molts d'altres cercles. El precedent més important de la Lliga del Bon Mot potser és la comissió de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, dirigida per Antoni Gaudí, per tal de combatre "lo maleït vici del renech". Aquest comissió funcionava l'any 1902. Anteriorment trobem l'article "Lo renech a Catalunya" de Jordi Franch a Montserrat (núm. 3 i 5, març i maig de 1900), en què afirma que si el catalanisme no triomfa és perquè Déu ens castiga per ser tan malparlats. El cas de Barcelona devia ser especialment greu: a principis del segle XX una circular prohibia de renegar als funcionaris del seu Ajuntament. L'Escop articulà tot aquest moviment mitjançant escrits, des del 1908, al Diario de Gerona. Així va néixer la Lliga del Bon Mot, que tingué un llarg recorregut: des de 1908 a 1963 (any de la mort del fundador). Amb l'activa col·laboració d'intel·lectuals, com el poeta Joan Maragall, Ivon l'Escop reunia milers d'oients en les seves xerrades (mítings) per terres catalanes, en visites a escoles, fàbriques o ateneus, en conferències donades per Ràdio Barcelona, etc. El programa d'activitats incloïa l'edició de llibres (un bon grapat) i una intensa campanya publicitària: centenars d'articles a la premsa, fullets, postals, cartells, calendaris... La Lliga del Bon Mot tingué l'oficina principal a Barcelona, al carrer de Montsió, 3 bis, baixos, o sigui, a l'edifici modernista d'Els Quatre Gats, i amb el temps obrí diverses delegacions per terres catalanes. En definitiva, molts diners i molt de temps esmerçats a despertar la consciència d'un poble renegaire per essència, el nostre.









"Hi ha renecs que són mots sense cèdula, com si diguéssim pseudomots, que no tenen de racional més que la perversió humana que els engendra, i es podrien comparar als bruels i lladrucs si això no fos contra les bèsties una calúmnia" (p. 33 d'Els nostres pensadors i el bon mot). Igual que en aquest exemple, l'Escop pronuncià hores i hores de discursos i escrigué pàgines i pàgines de textos sobre la maldat d'aquests pseudomots. Per lluitar contra un enemic tan poderós, mossèn Aragó bé devia aprofundir en el coneixement de les flastomies dels seus conciutadans. Juntament amb la teoria de la paraula viva maragalliana, l'experiència de la vivesa vulgar de la llengua, encara que fos per repel·lir-la, estic segur que devia influir també en la seva visió de gramàtiques i diccionaris com a obres obsoletes, incompletes:
"I és precisament perquè no es té present aquest fet de vida i mort, biològic, de les llengües, perquè resulten tan anacròniques les gramàtiques i tan deficients els diccionaris més complets, creient quasi tothom de bona fe, que un cop feta la gramàtica, o inventariat el lèxic d'una llengua, en un diccionari, la llengua ja està feta, no calguent pensar-hi més; ja està fixada! I és tot al revés. És ara que la gramàtica està feta, que la llengua es desfà; és precisament ara que el lèxic és recollit, que es comença a dispersar, efecte d'estar constantment fent-se i refent-se, voluble i mudadissa, la llengua parlada que ha donat origen a aquella gramàtica i materials a aquell diccionari."










Pensava l'Escop que només la llengua parlada, la llengua del poble, era la llengua necessària per naturalesa, i que gramàtiques i diccionaris esdevenien, amb el temps, ridículs i inservibles. No deixa de ser curiós que Ivon l'Escop mantingués aquest discurs alhora que, des de l'IEC, s'estava treballant per a la normativització, tan gramatical com ortogràfica, d'una llengua castigada per la història; alhora que en Pompeu Fabra estava redactant un diccionari provisional que, malgrat els propis desitjos, acabaria essent normatiu durant seixanta-tres anys per un nou càstig de la història. No dubto que Ivon l'Escop estimava la seva llengua. La Lliga del Bon Mot comptà amb ampli suport institucional i intel·lectual i hi hagué personatges que estigueren per les dues feines (contra les blasfèmies / per la normativització), però sempre m'ha semblat que eren maneres diferents a l'hora de demostrar l'estima per la llengua.

3 de juny del 2010

My friend, the dictionary














"My friend, the dictionary" és un dels números de la comèdia musical de Broadway The 25th Annual Putnam County Spelling Bee (2005), amb música i cançons de William Finn i guió de Rachel Sheinkin. És un espectacle que va gaudir d'èxit de taquilla -va estar a la cartellera fins al 2008, amb 1.136 representacions- i de crítica -nominat a sis premis Tony, en guanyà un parell: millor guió i millor actor-.

L'escena transcorre en un campionat escolar de lletreig -pràctica de llarga tradició als països anglosaxons- a la fictícia Putnam Valley Middle School, on sis estudiants, bàsicament setciències, competeixen pel premi. Una de les gràcies de l'obra és que a cada representació tres o quatre membres del públic són triats per sortir a lletrejar en directe. Un va tan tranquil al teatre i es troba convertit de cop en l'entreteniment dels veïns de butaca. ¿Us imagineu l'Óscar Dalmau desafiant-vos amb una wol·lastonita qualsevol? Doncs així de simpàtic és l'espectacle...

Aquesta cançó d'homenatge al diccionari és interpretada pel personatge de la jove Olive Ostrovsky, que no té cap dels pares a la sala durant la competició de lletreig, però els guarda una butaca de manera simbòlica. Son pare treballa fins tard i sa mare és a l'Índia fent vida monàstica en un àixram. Excuses típiques per no anar als espectacles dels fills, vaja. A l'obra de Broadway aquest paper va ser el debut de l'actriu i cantant Celia Keenan-Bolger, i li va valdre una de les nominacions als Tony. Olive Ostrovsky, a banda de cantar-nos la seva complexa situació familiar, també ens explica com va començar a relacionar-se, de molt jove, amb el seu amic el diccionari: "And I live in a house where there's an oversized dictionary, that I read as a girl on the toilet...".

Youtube està farcit de vídeos de representacions escolars, no professionals, d'aquesta obra. Entre totes, he triat aquesta de Millie Ledbetter al Belmont University Musical Theatre. No destaca per la qualitat de la gravació però sí per l'expressivitat dels actors. No m'estranyaria que d'aquí uns anys sentíssim a parlar d'aquesta noia.

1 de juny del 2010

Diccionari general de l'esport

Autor i editor: TERMCAT

Suport: Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya / Govern d'Andorra / Direcció General de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears

Col·laboració: UFEC

Temàtica: 81 esports

Especialistes: més de 250

Termes: 10.972

Neologismes: més de 1.500

Llengües: català, castellà, francès, anglès

Definicions: sí

Índexs: per cada esport i per a cada llengua

Fotografies: sí

Annex: sobre lesions esportives

Pàgines: 1.204

Format: 20,5 x 25

Primera edició: març de 2010

En línia: sí, dins del Cercaterm


Presentació: 3 de juny, a les 19 h, al Palau de la Generalitat. Acte presidit pel vicepresident del Govern.

PS: És imprescindible confirmar l’assistència al tel. 93 554 50 51 / 93 554 50 55 o bé per correu electrònic a protocol.vicepresident@gencat.cat.