31 de juliol del 2009

Esclavitzar la síntesi

"El diccionari és la síntesi d'una llengua. Jo intento esclavitzar el diccionari i vulnerar-lo"
Joan Solà?

No recordo qui és l'autor d'aquesta citació però crec que la vaig sentir a en Joan Solà en una de les moltes entrevistes que li han concedit després de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Però no n'estic segur i ho deixarem en interrogant.




Com veieu, els vells/bells diccionaris emprenen un vol que durarà exactament 31 dies. Coneixeu algú que s'emporti una maleta plena només de diccionaris vuitcentistes quan marxa de vacances? Jo sí.


Molt bon estiu a totes, a tots i a tothom en general!

29 de juliol del 2009

P de paraula















I de pàgina, Palau, Palmireno, Patxot, Pau, Pericay, Pey, polisèmia, Pou, Puiggarí, Pujal...
-----

Aquesta lletra ve acompanyada per dos iconòfors d'Apel·les Mestres: un "patge" ("Criat que acompanya á sòn amo a la taula en funcions y altres ministeris decents y doméstichs") i un "peregrí".

El pelegrí dibuixat porta la iconografia típica del caminant de sant Jaume: el bastó, la carabassa i les petxines de pelegrí. La petxina de pelegrí o vieira (Pecten jacobaeus) és tot un símbol del pelegrinatge pel camí de sant Jaume. És un mol·lusc típic de les costes de Galícia i els pelegrins se l'emportaven com a prova d'haver arribat fins al final del seu trajecte.



27 de juliol del 2009

La subtil invasió dels imperis orientals


De fa uns dies (setmanes?) que el Gazophylacium està essent subtilment envaït per comentaris que provenen d'imperis orientals. Fins i tot d'aquestes invasions se'n pot treure coneixement. El gentil Xavier em va fer veure que podia esbrinar de quina llengua es tractava mitjançant l'opció "Detecta l'idioma" del traductor de Google. Així he après que són comentaris escrits en una llengua que Google detecta com a xinès, una de les llengües més populars del món i que fins i tot parlen milers de conciutadans nostres tot i que la majoria n'ignorem les més elementals beceroles.

El xinès és una llengua sinotibetana, l'estàndard oficial de la qual rep el nom de mandarí, que és parlat per la desorbitant xifra d'uns 873 milions de persones. Així, vora una cinquena part de la població mundial parla alguna forma de xinès com a llengua materna. Això fa que sigui la llengua amb més nombre de parlants natius del món. Unes dades que ens acosten a la magnitud real de l'enemic a què s'enfronta el Gazo. En conseqüència, vaig a aplicar allò tan poc honrós de "Si no pots amb l'enemic, uneix-t'hi":

Amb 50.000 entrades, el Diccionari català-xinès / xinès-català de l'Enciclopèdia Catalana és probablement el diccionari de xinès més conegut per les nostres contrades. El seus autors són Minkang Zhou, Jing Le, Esther Carrillo (i d'altres) i es va publicar per primera vegada l'any 1999. Diuen els autors que "una de les majors dificultats que ens hem trobat a l'hora de confeccionar aquest diccionari ha estat trobar unes equivalències que responen, en molts casos, a realitats diferents o, fins i tot, inexistents en alguna de les dues cultures".


El núm. 3 de la col·lecció "Llengua, immigració i ensenyament del català" editada pel Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya correspon a El xinès (estudi comparatiu entre la gramàtica del català i la del xinès) (en línia) i va ser coordinat per Lluïsa Gràcia i Solé, del Grup de Lèxic i Gramàtica de la Universitat de Girona. Aquest llibre té bàsicament dues parts: una de qüestions gramaticals i una de vocabulari català-xinès / xinès-català, que ocupa de les p. 79 a 126.


I per acabar, algun altre recurs en línia:

Diccionari xinès català en línia: Del web Xina.cat. Conté més de 4.000 paraules i expressions útils. Es pot fer la cerca en xinès, pronunciació pinyin (la transcripció fonètica en alfabet llatí) o català.

Diccionari català xinès
: D'Edu 365.cat. És un diccionari infantil il·lustrat dividit per apartats temàtics: el parc i les joguines, l'escola, la cambra de bany... Inclou locucions en català de Montserrat Torres i en xinès de Yufen Tai.

Guia de conversa xinès-català: De la Universitat de Barcelona. Els autors són Rosa Bonafont i Suo Zhen. Creada específicament per a un públic universitar, amb apartats com: transports públics, servei de fotocòpies... Inclou arxius de so amb les equivalències catalanes. També existeix en paper, publicada per Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, l'any 2008.


24 de juliol del 2009

Arracades lexicogràfiques




Laugh i love, dos termes complementaris que han inspirat sengles arracades lexicogràfiques. A la venda a la botiga artesanal Etsy. Riure val 30 dòlars. L'amor en val 42. Tota una metàfora del valor de cada cosa.


També:
- Passadors de cabells
- Botons
- Samarreta

21 de juliol del 2009

Res a pensar





"Qui no té res a pensar recorre al diccionari"
Elias Canetti




Premi Nobel de literatura de 1981, Canetti és un escriptor búlgar d'origen sefardita que escrivia en llengua alemanya. Amb tanta barreja els diccionaris li haguessin anat bé. La imatge correspon a El pensador (1880) d'August Rodin, escultura que en un principi s'anomenava El poeta i que representava Dante davant de l'Infern.

(Citació vista al Diccitionari)

17 de juliol del 2009

La idea de la idea de l'art

De l'any 1966 al 1968 el pintor conceptual Joseph Kosuth concep la sèrie "Art as idea as idea". Dins d'ella crea l'obra Painting (1966), una simple entrada de diccionari com a obra d'art.


La seva fecunda creativitat segueix amb Water (1966), Clear (1966), Art (1967), Abstract (1967), Element (1967), Meaning (1967), Define, definite, definition, definitive (1967), Specific (1967)... Sabem que també existeixen Idea i Visualization, però no hem trobat imatges amb prou qualitat. És curiós constatar les estretes relacions conceptuals entre les diferents obres.





L'any 1968 ens colpeix amb un gir existencialista. És quan crea l'obra Nothing.


Una de les característiques d'aquestes obres és que utilitza diccionaris diferents. En l'estructura de les entrades es poden veure fàcilment tot de diferències. Només li importa la idea que vol transmetre; la variació en l'exposició tant li és. De l'obra Meaning, de fet, n'hem trobat diferents versions. Passa el mateix que amb les cadires.
Kosuth, hereu de Duchamp, defensa l'obra d'art com a tautologia. L'art és simplement la definició de l'art. Un discurs metaartístic que ha recollit en diversos llibres.


Més Kosuth:
- One and three chairs
- Proto-investigations
- La paleta lexicogràfica de Kosuth


15 de juliol del 2009

Un monument precari i una placa inexistent



Veient la imatge de la dreta (de fa uns dies, després de Sant Joan), sembla evident que el monument que Barcelona ha dedicat a Fabra no gaudeix d'un entorn idoni per a la seva contemplació ni correcta preservació.

Fabra nasqué a la Vila de Gràcia (per aquí), en una torreta ja desapareguda del carrer de la Mare de Déu de la Salut, a prop de la Travessera de Dalt, però no hi ha res que ho recordi. Crec que ja és hora que es tracti amb un mínim de dignitat la figura del seny ordenador de la nostra llengua. Per començar, aprofito aquest mitjà que és Internet per demanar públicament que es col·loqui una placa en el lloc on nasqué Pompeu Fabra. Estic segur que molts dels barcelonins (i la majoria dels catalans) estaran d'acord amb aquest senzill gest.


Barcelona a Pompeu Fabra

Les imatges són de l'estimat quadragenari Puigmalet

12 de juliol del 2009

Carles Riba i Pompeu Fabra


Avui fa cinquanta anys de la mort d'en Carles Riba (1893-1959). En Xavier Caballé ens ho va fer notar a uns quants i vam decidir que avui en parlaríem. No sembla que l'efemèride hagi impactat gaire als mitjans d'intoxicació, o sigui que anem per feina. Quan vaig fer un escrit sobre el poeta Brossa (admirador confés de Riba) vaig parlar de la seva relació amb en Fabra. Molt més fàcil ho tinc ara amb en Riba, que era amic seu.

Carles Riba entrà a treballar a les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1923, col·laborant, juntament amb Manuel de Montoliu, en la fase preparatòria de l'elaboració del Diccionari general de la llengua catalana (1932), sota les ordres directes de Pompeu Fabra. L'any 1932 entrà a formar part de la Secció Filològica, de la qual fou president un cop mort el Mestre, entre 1950 i 1959. Com a president d'aquesta secció de l'IEC, Riba escriu el sempre celebrat prefaci a la segona edició del DGLC (1954), en el qual també participà seleccionant termes. D'aquest prefaci són ben coneguts els mots que en Riba trià per descriure la tasca de confecció del diccionari: "una de les més noblement folles empreses a què un poble, si es vol una minoria dirigent d'un poble, s'hagi mai llançat". Fins aquí alguns dels aspectes més significatius de la seva noblement folla vinculació "professional".

Però Carles Riba sentia per Fabra, que era vint-i-cinc-anys més gran que ell, l'admiració del deixeble cap al mestre. Vaig a aturar-me en dos moments d'aquesta relació, molt separats en el temps. El primer d'ells té lloc el 23 d'agost de 1918. Carles Riba, sota el pseudònim de Jordi March, publica a La Veu de Catalunya un text que porta per títol "De Pompeu Fabra, encara. Il·lustracions i corol·laris". A través de reflexions aparentment disperses, un molt jove Riba parla de l'evolució del català cap a la modernitat, cap a la condició de llengua culta. Referint-se al cost personal de la reforma fabriana, Carles Riba clou aquest text amb una citació d'Enric Prat de la Riba, "uns mots molt coneguts a recordar, que tanquen, dins la simplicitat llur, una exemplar història de noblesa":
"Per arribar a aquesta convenció, els homes que formen l'Institut han hagut de renunciar a hàbits i amors de tota la vida; grans escriptors molts d'ells, en el moment solemnial de la renúncia a les formes ortogràfiques de què estan vestides les seves obres, han sentit en el més íntim de la seva ànima el dolor de la ruptura amb la seva tradició personal i amb la tradició dels seus companys i la dels seus predecessors, de la seva mateixa escola; però tots patriòticament han sacrificat aquesta unitat de l'obra personal i la unitat de l'escola per fondre's en una unitat superior."
El segon moment és molt més conegut. Quan Riba escriu la que per molts és la seva obra poètica més important, Les elegies de Bierville, en dedica una a Pompeu Fabra, la novena:
ELEGIA IX

Per a Pompeu Fabra

Glòria de Salamina vermella en el mar a l'aurora!
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d'arribada o foc sota la cendra d'un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
pura presa en el pur començament dels meus anys!),
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
dom no hi ha fast més dolç, que ésse' i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per podè' esdevení' el que volien llurs déus, en la forma
viva del que eren ja des de l'arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la raó que es coneix i l'escomesa viril.ç
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l'orgull d'ésse' i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il.lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l'apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l'esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o l'estel
-ossos decebuts i l'heroica pira en el vespre
desesperat- per a molts sembla d'antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.

Era el 3 d'agost de 1941. Riba es trobava a Montpeller quan va escriure, pensant en la Guerra Civil, aquesta evocació de dues batalles gregues: Salamina (480 aC) i Queronea (338 aC). El poeta Gabriel Ferrater diu que aquesta, la novena, és l'única elegia pròpiament política de tot el recull. El fet que estigui dedicada al seu company d'exili Pompeu Fabra no fa més que confirmar aquesta idea, en uns moments en què llengua i política estaven estretament vinculades. Un altre poeta i hel·lenista com en Riba, en Carles Miralles, afirma: "“La dedicatòria d’aquesta elegia, a Pompeu Fabra, és prou significativa, poesia i pàtria essent com aspectes complementaris, indeslligables, d’una mateixa realitat –anomenem-la com vulguem– , l’obra de Fabra cobra una indubtable dimensió política, d’acord amb el tema dominant del poema. Però, a més, Riba comprenia –i això atorga un valor històric, comprovable, a la dedicatòria a Fabra– la importància de la tasca ordenadora del filòleg, la institucionalització raonada d’una llengua comuna, per a la creació literària...".



De la imatge superior en desconec el context. Fabra seu al mig i Riba és dret a la dreta. Pertany a Gabriel Casas i Galobardes (Arxiu Nacional de Catalunya) i prové d'aquest web; la imatge inferior és d'un homenatge a Carles Riba a l'Hotel Ritz de Barcelona, 1932. Carles Riba és al mig i en Fabra és cap a la dreta. La imatge pertany a l'Arxiu de Serra d'Or i acompanya l'article "Carles Riba i Pompeu Fabra" de Josep M. Ainaud de Lasarte (Pompeu Fabra. Nadala del 1998).

PD: Enigma resolt. Un amable lector ha trobat l'explicació de la primera fotografia, que és del 13/12/1929:
"Retrat dels membres del jurat de l'edició de 1929 del premi Crexells, organitzat per l'Ateneu Barcelonès. Asseguts, d'esquerra a dreta, Carles Rahola, Josep Maria Junoy, Pompeu Fabra i Josep Maria Lopez-Picó. Dempeus, Agustí Calvet, [Just] Cabot i Carles Riba." Aquí hi ha la fitxa de la imatge. Més informació als comentaris.

9 de juliol del 2009

Diumenge arRIBArà


Es fa saber que el proper diumenge dia dotze de juliol arRIBA el cinquantenari de la mort d’aquell qui es va preguntar “¿D'on venim, que no fos tornada? / Com una absurda enamorada, / la vida ens fa plorar el passat. / ¿On tornem, que no fos naixença? / Vivim de mort, i no ens és grat; / morim d'amor, i no s'hi pensa”. Queda notificat a efectes d’algun possible apunt commemoratiu.



Idea original: X.C.
Imatge manipulada: V.P.

8 de juliol del 2009

Parauladeblog (i no parauladebloc)


Lector com sóc de l'Avui, sempre trobo interessant llegir la secció "Parauladeblog" del suplement sabatí Cultura. Aquest interès és transforma en goig quan un descobreix que el seu bloc ha estat un dels escollits aquella setmana. Ara bé, l'alegria de la descoberta del passat 27 de juny ho va ser menys quan vaig constatar que la persona encarregada de revisar els textos triats havia optat per canviar totes les formes bloc del meu text per blog, com si d'una incorrecció es tractés (incoherentment, es respecta el derivat blocaire).

Com he expressat en més d'una ocasió, és evident que hi ha arguments per defensar les dues opcions (ara no hi entraré). L'Avui ha optat per la forma blog i en té tot el dret. El que no crec que sigui defensable és que es corregeixi la forma bloc d'un altre text com si d'una forma incorrecta es tractés. És ben cert que l'Institut d'Estudis Catalans, l'organisme normatiu de la llengua catalana, encara no s'ha pronunciat sobre aquesta qüestió, però cap corrector lingüístic hauria de negar el valor que tenen les recomanacions del Consell Supervisor del Termcat, que ja l'any 2005 va normalitzar la forma bloc. De fet, malgrat que l'ús dels dos termes està realment dividit dins de la blocosfera, fins a l'actualitat, els dos únics repertoris lèxics que han inclòs aquest mot (la neoloteca del Termcat i el diccionari de l'Enciclopèdia catalana) han optat per la forma bloc, amb ce de català.

Recentment, a Un tip de trucs, el nou i molt recomanable bloc dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona, acabaven la seva defensa de la forma blog amb aquesta argumentació: "Des dels Serveis Lingüístics de la UB, doncs, i com a solució temporal, ens decantem per la forma blog sense que ens oposem a l’ús de la forma bloc quan els usuaris ho prefereixin, atès que és una forma validada pel Consell Supervisor i difosa pel TERMCAT." Una solució conciliadora que s'acosta a la línia d'aquells que opten per acceptar les dues formes.

Personalment sempre agrairé de manera sincera totes les esmenes de les incorreccions en què pugui caure quan escric, però aquest cas concret, segons el meu parer, supera els límits de la tasca del corrector lingüístic.

6 de juliol del 2009

Siluetes de lexicògrafs catalans

L'epigrama és un poema breu que combina reflexió i sàtira de manera enginyosa. L'origen grec del terme fa referència a quelcom escrit (-grama) sobre (epi-) la superfície d'un objecte. Així, un tipus d'epigrama és l'epitafi, que s'escriu sobre la làpida. A Catalunya ha tingut diversos conreadors, sobretot a finals del s. XIX (Pompeu Gener, Apel·les Mestres...) i a principis del XX (Sagarra, Fages de Climent, López-Picó...).

La introducció fa al cas perquè anem a referir-nos a un llibre d'epigrames, les Siluetes epigramàtiques (Barcelona: Llibreria Verdaguer, 1933), amb textos de Tomàs Roig i Llop i caricatures de Salvador Mestres. Es tracta del primer volum d'una obra que en té tres, publicats en lapses temporals de vint anys (1933, 1952 i 1971). El tercer és l'únic que presenta una petita variació en el títol: Noves siluetes epigramàtiques.

Tomàs Roig i Llop (1902-1987) tenia trenta anys quan va composar el primer volum d'aquests poemes satírics. Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, es dedicà a l'escriptura i, especialment, al periodisme radiofònic, arribant a ser director de Catalunya Ràdio. Fou el pare de la també escriptora Montserrat Roig i Fransitorra.

Salvador Mestres i Palmeta (1911-1975) tenia poc més de vint anys quan va il·lustrar aquest llibre. Es dedicà principalment al dibuix humorístic (En Patufet, TBO, Pocholo...) i al cinema d'animació.

Al pròleg ens comuniquen la finalitat del llibre: "Els seus autors, amb la més bona intenció del món, no han pretès altra cosa sinó fer-hi una mica d'entomologia literària". L'entomologia literària consisteix aquí en fer una descripció, el més breu i enginyosa possible, del personatge en qüestió. Els espècimens analitzats formen una mostra prou significativa de personalitats culturals del moment: "... hem fet aquest llibre, amb l'única pretensió, gràficament i literàriament, d'estergir unes quantes ratlles esquemàtiques de gent del nostre ambient espiritual, sota la visió una mica deformada de l'epigrama".

En el cas d'aquest primer volum, la ploma d'en Roig i el pinzell d'en Mestres s'ocupen, entre molts d'altres, de tres figures de la cultura catalana dels anys 30 que van ser autors de diccionaris, ben diferents entre ells:


J. CIVERA SORMANÍ

"Un xic alçat d'espatlles; mirada gris, entre sobtades contraccions de celles. Las dins la funda de la seva roba negra, hom el faria especialista de vestir difunts.
Ideològicament, un vegetarià apocalíptic. Sota els ulls blaus de Madona Pobresa, predica el seu lema, sigueu espirituals! amb un tremolí d'ovella, les parpelles closes, el gest regalimant de misticisme, a punt sempre de veure's encelat pels àngels.
És el nostre Savonarola, però amb sordina."

Joaquim Civera Sormaní
, periodista i traductor del Quixot, és, com a lexicògraf, autor d'un Nou diccionari català-castellà (circa 1913, 19313), i creiem que també del seu invers. A banda d'altres obres literàries, també va confegir un Compendi gramatical : ortografia catalana segons el sistema de l'Institut d'Estudis Catalans.


POMPEU FABRA

"Secardí, el rostre de terra-cuita, llavis prims, irònics, i uns ulls petits, fiblant dins de les conques ben obertes, amb una lluïssor insistent, metàl·lica.
Perfil de vell patró mariner ianqui, entusiasta de la germana pipa (els torterols del seu fum li solucionen tots els embulls gramaticals), i enemic irreconciliable de la llei seca.
El primer esportiu de Catalunya i també la seva primera potència digestiva.
És el més genial arquitecte de la llengua catalana rediviva. Per un caramel, però, és capaç de vendre's un verb caçat de fresc."
Fumador, bevedor, tennista, llaminer... El retrat del geni arquitecte de la llengua catalana.

ANTONI ROVIRA I VIRGILI

"Baixet. Vermellenc. Grassó. Nerviós. El cap petit, entre els pàmpols auditius, amples i desconectats. Pentinat amb ratlla i tupè perfectes, de dependent passat de moda. Ulls grisos, cremats, de rata de sagristia laica, farcida de pergamins. Damunt del llavi breu, s'estira i s'arronça un dit de cendra.
Estilista net, ordeix harmonioses policromies amb el nas, un xic afigat.
Orador vibrant, de paràgrafs salats d'entusiasme, amb un bell ritme sincopat, entre abraçades invisibles i enravenxinaments de gat ofès.
Incansable col·leccionista de partits polítics i de renaixences nacionals."

Antoni Rovira i Virgili fou un periodista i polític català, militant d'ERC i President del Parlament de Catalunya a l'exili. Se'l coneix bàsicament com a teòric del nacionalisme polític, però també fou un gran divulgador de la llengua catalana. Com a lexicògraf publicà Novíssima ortografia catalana. Vocabulari ortogràfic i Diccionari català-castellà i castellà-català, obres reeditades que van aparèixer primer cop l'any 1913.


Li agraïm a en Galderich que ens hagi prestat aquesta joia literària.

2 de juliol del 2009

"La paraula": Joan Solà al Parlament de Catalunya


La paraula

Joan Solà

Parlament de Catalunya, 1.VII.2009
1

Em sento molt honrat, senyors diputats, de trobar-me entre vostès en aquesta institució tan noble i antiga de la democràcia i de la paraula.
Avui els vinc a parlar precisament de la paraula.
La paraula, aquesta misteriosa, insondable, entranyable propietat dels humans, que ens diferencia de la resta d'éssers vius.
La paraula, que ha produït monuments eterns de bellesa i harmonia humana com ara la Bíblia, el Mahabarata, l'Alcorà, la Divina comèdia, la Ilíada, Don Quijote de la Mancha, el teatre de Shakespeare. O L'Atlàntida, La plaça del Diamant.
Vostès, senyors diputats, s'han de sentir orgullosos de traballar precisament amb aquesta mal.leable i nobilíssima pasta de la paraula. La paraula, que tantíssimes vegades i en tants teritoris ha evitat que els neguits, les dèries i les necessitats humanes esdevinguessin pólvora. Diguem-ho tot, però: també la paraula ha servit massa vegades (i aquests anys que vivim ens ho mostren de manera lamentable i emblemàtica) per enganyar, enverinar i enfrontar els pobles d'Espanya.
Els honors que aquests dos últims mesos se m'han concedit són la causa que avui jo sigui entre vostès. Potser vostès han cregut que era bo i escaient que un especialista de la paraula els fes un dia companyia en aquesta noble sala. Potser vostès han percebut almenys una petita part dels neguits que aquests dos mesos m'han arribat a mi d'una gran quantitat de ciutadans, en forma de cartes, de telefonades, de correus electrònics, de SMS, de rumors orals, d'articles a la premsa, d'entrevistes, de programes de ràdio i TV. A mi m'ha semblat entendre que una notable quantitat de ciutadans volia que algú els prestés la veu, la paraula, potser una veu nova, diferent de la professional de vostès. Doncs accepto de prestar la paraula a aquests conciutadans, i amorosament, ardentment com el cuiner, vestit de blanc, prepara les llepolies del convit he preparat les paraules que avui els vinc a dir.
Em limitaré a l'objecte principal de la meva dedicació, la llengua catalana. I, com fan vostès cada dia, intentaré defensar, modestament però amb la màxima sinceritat, la meva posició respecte d'aquesta llengua.

2

La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica.

a) Per salut política em refereixo al marc estatal de referència. Quan es va pactar la Constitució es va cometre la gran debilitat d'acceptar la desigualtat legal de les llengües de l'Estat. El castellà esdevenia sobirà, indiscutible, obligatori, amb drets il.limitats. Les altres llengües ipso facto esdevenien subordinades, inferiors, voluntàries, vergonyants.
Però em refereixo també a l'actitud secular de la immensa majoria dels espanyols monolingües envers la diversitat de tota mena, i concretament envers la diversitat lingüística. La ideologia estatal ha sigut monolítica en aquest punt: s'ha escampat de mil maneres durant els darrers segles i ha creat o reforçat un sentiment advers, sovint de rebuig clar. Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.
Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la diferència de sentiment patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua.
Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil.litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel.li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar. Això hauria de tenir conseqüències polítiques clares en els partits dels territoris catalanoparlants, en el sentit que ens és imprescindible i urgent de modificar les nostres relacions i les regles de joc amb Espanya. Però deixaré aquesta branca de pensament, que ens distrauria del tema principal.

b) La salut social es podria concretar en aquella frase que hem repetit infinitat de vegades: s'estudia català en el sagrat clos de les aules però es parla castellà en l'àmbit lliure, obert i alegre del pati. Hem convertit la frase en eslògan però no hem aconseguit que ens mogués gaire d'una manera de fer que només ens condueix a empitjorar la situació.
Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica semblant per al francès, per a l'italià, per a l'alemany, per al castellà? Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial. Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests territoris ofeguem el castellà. Que fàcil és crear eslògans!; que fàcil és llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels grans mitjans d'intoxicació (anava a dir d'informació)! I si aquest eslògan, aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d'aquest poble. És un enemic d'aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la mateixa.
Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'nava, ara sí, ofegant.
Fa trenta anys que esmercem energies reclamant el català a Europa, perquè no podem reclamar-lo on caldria, al Congrés dels Diputats; i perquè ens hem fatigat reclamant-lo als carrers de Barcelona, de Palma de Mallorca, de València, de Perpinyà, d'Alcant, de l'Alguer o de Fraga.
Cada any, precisament en aquesta època, ens hem de sentir humiliats o desorientats per la mateixa cançó de l'enfadós que l'examen de català de selectivitat és més difícil que el de castellà. Els mitjans de comunicació ens intoxiquen en lloc de clarificar la situació: en lloc de denunciar que falla un sistema educatiu que no pot proporcionar a la llengua catalana tota la força i l'exigència que necessita en aquesta societat; en lloc de denunciar que no hi ha pas una qüestió de dificultat sinó d'ideologia: el català no és digne de ser, no té dret a ser una llengua tan «difícil» i tan estrictament exigible com qualsevol altra matèria; en lloc de subratllar que el castellà és hegemònic pertot arreu (als mitjans de comunicació, als locals i ambients lúdics i de relació social, etc.) i que en aquesta llengua es pot fer i es pot expressar tot.

c) La mala salut filològica del català és també fàcil de percebre. Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure (o de per riure-se'n!), una llengua que sí però no; una llengua de segona o tercera, vaja; una llengua subordinada. D'una banda, per exemple, molts programes de ràdio i televisió adopten impunement aquest pastitx des de fa dècades. D'una altra banda, devem ser el poble de la terra que té més tractats de barbarismes i més llibres d'estil (entre nosaltres llibre d'estil és un eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes). En tercer lloc, tots vostès, tots nosaltres, tota la classe social més o menys benestant si alhora és més o menys sensible als aspectes lingüístics, tots els universitaris, tots els membres d'acadèmies, tots els metges, els arquitectes, els polítics, els dirigents de banca, els artistes i fins els novel.listes ens preguntem contínuament mig fent-hi broma, però amb una pena profunda que volem amagar per poder continuar vivint si en català això o allò és correcte, o com es diu en català tal o tal altre objecte, tal o tal animal o planta o concepte; o simplement «traduïm» mot a mot qualsevol cosa que ens ve als llavis o al pensament en castellà, en francès, en italià, en anglès.
I aquesta tercera mala salut no és gaire o gens tinguda en compte en l'etern i irritant debat sobre la salut de la llengua. No és gaire tinguda en compte però és d'una importància decisiva: a ningú no li és agradable o tolerable d'usar una llengua insegura, degradada, que es percep clarament com un patuès d'una altra o, pitjor encara, com una cosa que no ens la podem treure de sobre però que ens molesta, que de fet no ens serveix per a res perquè podem cobrir amb l'altra llengua totes les necessitats de la vida de cada dia.
Som, doncs, una comunitat lingüísticament malalta des de fa molts anys, des de segles. ¿Es pot tolerar que una comunitat s'hagi de qüestionar contínuament la bondat, la genuïnitat d'allò que parla? ¿Que els nostres filòlegs hagin d'esmerçar un temps enorme a fer llistes de paraules elementals i de fenòmens que tenim contaminats? ¿Que els pedagogs hagin de començar contínuament de zero? Això sol, senyors diputats, encara que no hi hagués res més, seria un motiu suficient de reflexió profunda per a les classes dirigents. ¿Volem o no volem ser un país normal?

3

¿Causes, solucions?
Ni l'oportunitat que avui generosament m'han ofert en aquesta cambra, senyors diputats, ni la meva preparació no em permeten d'aprofundir en les causes i en les solucions. Em limitaré a verbalitzar amb brevetat quina és la síntesi que a mi em sembla que ens situa en algun punt positiu, dinàmic, útil.
La causa remota, però persistent, és l'esmentada actitud hostil de l'espai polític on ens ha tocat de viure envers tota llei de diversitat.
La causa més propera i apamable, però també ja bastant anquilosada, interioritzada, és que vivim des de fa segles amb la sensació de ser un poble subordinat. Una sensació acceptada potser com a fatal, com a indefugible, i clarament reforçada de tant en tant per esdeveniments inequívocs, com ara els dos actuals del finançament i de l'Estatut.
Aquesta sensació col.lectiva, inevitablement contamina els individus: com a individus, també tenim interioritzada la sensació d'inseguretat a la vora d'altres espanyols que no tenen vel.leïtats polítiques o no tenen una llengua molesta.
I per tant, la inseguretat es transmet a la llengua. Perquè la llengua, senyors diputats, per a les persones que la tenim com a patrimoni, és tan inseparable de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom que portem o el color de la pell.
Vull dir que jo veig una relació íntima entre la col.lectivitat, els individus i la llengua. La llengua no pot ser normal si no ho són els individus i si no ho és la comunitat que la parlen.
I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida normal, plena, tranquil.la i optimista mentre se senti subordinada, mentre visqui amb la sensació que hem dit d'inseguretat, de dependència. Mentre d'una manera o altra accepti aquesta situació i en parteixi com a principi polític d'actuació. No: l'actuació, amb aquest punt de partida, serà sempre limitada, insatisfactòria, ineficaç, irritant.
Potser això que acabo de dir equival a haver descobert la Mediterrània. Però calia descobrir-la. Calia saber on hi ha les causes profundes dels fets visibles.
Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits: neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall, la realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als ciutadans, no pas de lamentar-la.
Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l'estigma de ser una col.lectivitat mal encaixada en l'espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d'anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.
La primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho.
Per començar, potser ja fóra hora que els parlamentaris i tots els altres ciutadans que tenim alguna responsabilitat ens proposéssim de fer recular de la Pell de Brau la ideologia integrista i reduccionista. No sé com; però si hem de continuar convivint amb els altres pobles d'aquest espai, això ha de ser imprescindible. Ens cal arribar a una situació comparable almenys a la de Suïssa, Bèlgica o el Canadà.
Paral.lelament, hauríem d'aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària. Aquests són els dos adjectius que els entesos no es cansen de subratllar com a totalment imprescindibles en aquest moment històric. Es tracta, ja ho sé, d'una qüestió enormement difícil, complexa, tenint en compte que hi ha en joc factors poderosos com els sentiments dels espanyols, la rica i forta llengua castellana que parlen molts ciutadans dels territoris catalanoparlants, l'economia, el turisme, les forces internacionals, les migracions, l'equilibri de la nostra societat. És difícil, però la dificultat queda molt diluïda quan hi ha un veritable poder polític i un sentiment natural irrenunciable de mantenir la personalitat pròpia, com veiem als països nòrdics que tenen lengües amb menys parlants que la nostra. La solució és difícil, però fa trenta anys que no volem afrontar-la des de l'arrel i simplement hi posem pedaços.
Els ciutadans percebem clarament que moltes de les accions que l'administració realitza a favor d'aquesta llengua són de poc fruit, com ara els cursos per a immigrats o fins i tot una iniciativa tan bona en ella mateixa com les parelles lingüístiques; i això, malgrat que treballen en aquestes iniciatives moltíssimes persones plenes d'il.lusió i d'abnegació. Altres accions ens arriben fins i tot a humiliar o a molestar, com ara aquella consigna d'anys enrere, el depèn de tu, o, recentment, el dóna corda al català. Totes aquestes iniciatives topen amb el handicap d’una societat esgotada de tanta lluita estèril, i incrèdula davant unes accions que es perceben clarament com a substituts impotents d'una voluntat política absolutament indiscutible que hauria de proporcionar d'una vegada a aquesta llengua el mateix estatus de les que són políticament «reconegudes».

4

Afortunadament, el nostre país té voluntat inequívoca de tirar endavant malgrat tot això. I té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots els altres responsables de la societat, aquest enorme potencial, aixequem el nostre país, defensem inequívocament la seva múltiple personalitat. Aquesta és una tasca de tots els catalanoparlants, però vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.

Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.
Moltes gràcies.